Aquí trobareu una preciosa llegenda sobre la reina Tòmiris
Jo et sadollo de sang acomplint la meva paraula.
Un poble bàrbar va caure sobre Roma. Va ser l’Apocalipsi que propicià, al capdavall,
l’ensulsiada del món antic. Getes els anomenaven els llatins; gots, s’anomenaven ells;
visigots els anomenà la història. Però no van provocar l’Harmagedon, la batalla final de
les profecies, perquè confraternitzats amb els romans, van desplaçar-se fins a Hispània
per foragitar els dimonis que devastaven aquella península: vàndals, sueus i alans,
procedents dels oceans d’herba dels llindars de la Terra.
Segons la seva genealogia, els gots descendien d’uns altres guerrers nòmades temibles,
oriünds de les prades i estepes del nord de la Mar Morta.
Durant un temps, els gots van establir la capital a la ciutat coronada, una petita urbs
envoltada d’una muralla formidable farcida de corpulentes torres de defensa. Aquella
ciutat era Barcelona. Hi entraren orfes de les valquíries, les belles batalladores verges
que els acompanyaven cavalcant al Valhalla quan morien en combat. Desempallegats
dels deus de la guerra, els gots abraçaren el déu cristià de l’amor, però en la concepció
arriana, la qual proclamava que Jesucrist no podia ser Déu perquè no era etern; tenia un
principi, havia nascut del Pare.
D’aquells temps bàrbars en resta constància, a la ciutat comtal, d’un parell de piques
d’aigua beneïda a l’entrada de la basílica de sant Just i Pastor. Una d’elles encara porta
la inscripció BARK, l’acrònim got de Barcelona. Però, hi resta un altre vestigi dels gots
a l’església més vella de la ciutat, la de Sant Pau del Camp. A la portalada, decorada
amb dues columnes, rematades per capitells, es pot contemplar una imposta abellida
amb quatre mandales esculpits en pedra. Símbols espirituals de l’Univers. O de la Roda
del Temps. Símbols que van més enllà dels déus de la guerra i del déu de l’amor.
Símbols que parlen de la vida circular, que es repeteix, generació rere generació, per
aprendre tots els seus cairells, tots els seus prismes i aspectes.
La pregunta es fa inajornable: d’on van manllevar els gots aquelles concepcions més
antigues que els preceptes cristians…?
Quan es miraven ells mateixos enrere en el temps, es veien com a guerrers d’un poble
antic que anomenaven escites. Ho confirma la circumstància que la branca més
important del escites, els massagetes, ja portaven implícitament el seu nom. Però qui era
aquell poble predecessor dels bàrbars que senyorejaren Barcelona…?
A parer de la Bíblia, els escites es remuntaven a Magog, fill de Jafet i net de Noè,
considerat un nòmada criador de cavalls i camells bactrians. Magog era mencionat al
Llibre d’Ezequiel, una vegada es va convertir en regne, situat a l’extrem del món,
governat per Gog. Gog i Magog tornarien a aparèixer al llibre de l’Apocalipsi.
Enganyats els seus guerrers pel Maligne, arrossegarien amb la mirada la confusió i la
destrucció del món en la batalla final. I, certament, algunes passes van fer els seus
hereus gots per finir l’època clàssica.
Magog, o en termes històrics, Escítia, estava situada per sobre el Caucas i el Ponto,
vorejant el Caspi i el mar d’Aral, penetrant fins als confins difusos de Tartària i el
massís de l’Altai.
En aquelles vastituds inabastable, hi vivien també, segons les llegendes gregues, unes
bandes indòmites que eren l’assot de les planures, el seu nom és ben conegut, es
tractava de les amazones.
A l’edat moderna, en l’època dels descobriments, quan l’explorador Francisco de
Orellana va escorcollar la selva sud-americana tot davallant un riu desmesurat, gairebé
insondable, a la recerca d’aquell reialme ple de fulgències que anomenaven El Dorado,
va explicar que la seva tropa havia estat atacada per unes natives molt valentes i
bel·licoses. Com que no havia vist cap home entre els combatents, Orellana va
identificar aquelles dones com les mítiques amazones, que en temps clàssics havien
dominat als atlants, als númides i als etíops. I amb tota naturalitat, batejà el gran riu amb
el seu nom.
Però les amazones fabuloses procedien dels marges d’Europa i Àsia. I van romandre
recloses en el mite fins que els arqueòlegs van exhumar els seus ossos en els sepulcres
de les estepes, els kurgans. Aleshores, les amazones van sortir de la llegenda i van entrar
a la història.
I els acadèmics no trigaren en lligar caps. Sense dubitacions sobre el seu origen, van
comprendre que les amazones eren, en realitat, guerreres escites.
Segons els seus contemporanis, els escites no gaudien de molt bona fama. Els
consideraven uns salvatges i sanguinaris perquè bevien la sang de la seva primera
víctima en batalla i usaven cranis humans com a vasos. Però malgrat aquesta apreciació,
les dones d’aquelles tribus gaudien d’una llibertat insospitada entre els refinats perses i
grecs. En la cultura hel·lena, les nenes eren menys valorades que els nens, rebien pitjor
alimentació i educació, eren confinades a l’interior des les llars i se les casava com més
aviat millor perquè no fossin una càrrega. En canvi, entre els escites, cada home i cada
dona era crucial per a la supervivència del clan, de manera que els nens i nenes no
vestien gaire diferent i tots aprenien a domar i cavalcar cavalls, disparar amb l’arc, caçar
i defensar-se dels enemics.
Va ocórrer en certa ocasió, segons narra Herodot, que el forçut Heracles emprengué una
expedició per apoderar-se del cinturó de guerra de la reina amazònica Hipòlita. Després
de la victòria, els grecs embarcaren en una de les naus nombroses amazones captives.
En el transcurs del viatge, però, les guerreres es revelaren i mataren els mariners. El
vaixell, aleshores, restà a la deriva, a l’arbitri dels vents i les ones fins que encallà a les
sorres del mar d’Azov. No trigaren les amazones en apoderar-se de cavalls
semisalvatges que pasturaven per aquelles ribes i partiren al galop per realitzar
incursions.
Els escites d’aquelles terres havien caigut en la temptació de l’agricultura i s’havien
tornat sedentaris. Amb aquell canvi, les dones havien perdut el tremp que proporcionava
fer singladures pels mars de gespa. I s’esdevingué la divisió sexual del treball. Els
homes caçaven i feien la guerra, mentre que les dones s’ocupaven dels animals, de fer
brotar els aliments de la terra, de la construcció de les cases, l’adob de pells…
Per tal que les amazones nouvingudes, audaces i coratjoses, no neguitegessin els pobles
assentats, els caps de les tribus enviaren els seus millors guerrers joves per seduir-les i
unir-les als clans. Però les guerreres no es van voler amistançar. Aleshores, els caps
feren aplec i decidiren a la fi enviar els joves esquerrans. Aquells joves no guerrejaven.
L’espasa s’agafava amb la dreta -habilitat que els mancava-, mentre que l’esquerra
subjectava l’escut perquè les estocades no ferissin el cor. Els esquerrans, doncs, es
convertiren en la reserva d’homes per continuar el clan en cas que els guerrers morissin
a la guerra. I també feien de pont entre el tarannà de les dones i la dels guerrers perquè
disposaven de l’habilitat de tenir mà esquerra. Les amazones no veieren inconvenient en ajuntar-se amb els homes que molt temps
després es consideraren sinistres, i feren l’amor amb ells sobre les prades d’herbei. I van
començar a viure junts, tractant-se com iguals, gaudint plegats de l’equitació, la caça i el
saqueig. Els joves esquerrans van desistir de portar les amazones als clans. Les
amazones, al seu torn, els van proposar de viatjar cap al nord, creuaren el riu Tanais i
fundaren l’horda dels sàrmates.
Fet i fet, però, de totes les tribus escites, la més important va ser la dels massagetes,
preàmbul dels gots. Una amazona anomenada Tòmiris esdevingué la reina que governà
aquells pastors nòmades. Tòmiris sabia que l’agricultura era perillosa. Dividia les
persones. Les especialitzava i unes acabaven exercint poder sobre les d’altres. Tòmiris
era filla de la satrapia del desert de Kizilkum, que pel nord arribava fins al mar d’Aral. I
tampoc no volia trair les deesses de les amazones que convidaven a la intensa vida
enmig de la natura. Cibeles, divinitat de les roques terrestres i de les que davallaven del
cel com a bòlits. Divinitat també dels animals salvatges i les aus de presa. La Gran Mare
de la Muntanya. Les amazones, de la mateixa manera, adoraven a Àrtemis, deessa
salvatge dels paratges feréstecs no maculats pels humans, els boscos i la selves, la caça i
el reialme dels animals. Tòmiris no volia renunciar a la vida lliure dels espais oberts,
malgrat l’aguait del tigre, la pantera de muntanya i el lleó persa.
Els pastors nòmades massagetes eren els centaures de les estepes. I les amazones que els
composaven, assegudes sobre les muntures dels petits cavalls que domaven, disposaven
de les mateixes habilitats que els homes, emprant el llaç, la fona, la javelina i les sagetes
empeses per l’arc. No havien inventat encara els estreps, però sí la miraculosa cota de
malla, d’escates de bronze, que les feia invulnerables.
Les guerreres indòmites gaudien també d’una gran sensibilitat. Però no l’empraven per
fer créixer llavors, sinó per domesticar cavalls; art que requeria de gran confiança i
paciència. Sí, elles també eren centaures. I aconseguien una autèntica simbiosi amb la
seva muntura. Sabien parlar amb els petits cavalls. Mantenien forts vincles. Es
comunicaven amb la pressió del cos. Els guiaven amb subtils canvis de la distribució
del pes o amb la pressió de les cuixes, els genolls i els talons. S’acoblaven com una
ombra als moviments del cavall i, aquest, en consonància íntima, llegia els batecs de les
guerreres: el seu ritme cardíac, la seva respiració, el seu llenguatge corporal. Aquesta
unió duplicava la força de les amazones.
Tanmateix, els aquemènides de l’Imperi Persa veí no podien tolerar tanta llibertat.
Diferents autors clàssics, Estrabó, Polyienus, Cassiodorus o Joranes, van deixar
constància d’aquella epopeia que acabà enfrontant Tòmiris, la reina dels pastors, amb
Cir el Gran.
A parer d’Herodot, Cir volia sotmetre els massagetes, per la qual cosa va enviar una
ambaixada a Tòmiris, i li va oferir matrimoni. L’amazona va rebutjar indignada aquella
estratagema burda. Aleshores, Cir, revoltat en el seu ànim, va fer que el seu exèrcit
creués el riu Araxes i va envair els dominis de la reina.
En aquella situació, Tomiris envià un missatger a Cir, comminant-lo per tal que no fes
aquell acte injust. Si perseverava, li advertí l’enviat, l’amazona li presentaria batalla allà
on el rei persa decidís. Cir acceptà d’establir el lloc de la pugna. Segons la llegenda,
però,
va argüir una trampa. Els perses van deixar un camp aparentment abandonat parat amb
una gran quantitat de gerres i bocois de vi. Els pastors i les amazones massagetes no
estaven acostumats a beure l’esperit de l’alcohol. Els seus narcòtics preferits eren l’
haixix i el ferment de llet d’euga, de manera que es van embriagar i van restar amb un
estat d’estupor desconegut. En aquells moments de desconcert, els perses van atacar
causant gran desolació entre els seus oponents. Cir va capturar el capitost dels pastors,
el fill de Tòmiris, anomenat Espargàpises. Un terç dels massagetes van ser fets captius.
Aleshores, Espargàpises abatut i avergonyit per la desfeta, va persuadir Cir per tal que
el deixés sol en una tenda de campanya, moment que el cabdill va aprofitar per suïcidar-se.
Tòmiris, en assabentar-se, quedà completament esglaiada, horroritzada; però, alhora,
determinada, va enviar un missatge a Cir, denunciant la traïció que havia comès. I el va
desafiar a una segona batalla tot dient: Et juro pel Sol, suprem senyor dels massagetes
que sadollaré la teva set de sang.
Arribà el dia de la confrontació. I, després d’un gran intercanvi de projectils i una lluita
cos a cos acarnissada, els massagetes van vèncer. Segons recull de nou l’historiador
grec, el rei persa va morir a la pugna.
Una vegada el camp de batalla va quedar silent, només destorbat pels estols de corbs,
Tòmiris va recórrer la esplanada amb una sola resolució clavada a la mirada. Buscava el
rei persa. Una vegada el va descobrir, va decapitar el cadàver de Cir i va ficar el seu cap
dins un odre ple de sang humana, mentre exclamava: Jo et sadollo de sang acomplint la
meva paraula.
Amb tot, d’altres autors menys dramàtics, com Xenofont, asseguren que Cir va morir
pacíficament al seu llit. La seva tomba encara es pot veure a Pasagarda. Però
l’aquemènida no va poder acomplir el seu desig de conquesta. I les amazones i els seus
pastors nòmades van continuar gaudint de la llibertat dels deserts, les prades i les
estepes.
Totes aquestes vicissituds van ser repescades mil anys després per un got erudit,
Jordanes, en la seva obra De origine actibusque Getarum, L’origen i les accions dels
gots. En aquella obra també descriu com a les acaballes de l’imperi romà, el cabdill
Ataulf, va portar els gots a Barcelona després de desposar-se amb Gala Placídia,
germana de l’emperador romà. Com l’emperador no podia tenir descendència, aquella
unió faria possible el somni de forjar el primer imperi romà i gòtic. Però el fill de la
parella va morir en circumstàncies estranyes i el mateix Ataülf va ser assassinat amb
traïdoria a Barcelona. Com podia ser que un bàrbar volgués engendrar emperadors,
pensaven uns. I molts gots tampoc no volien mesclar la seva sang amb la d’aquells
romans superbs i altius. Un món nou es va perdre. El que ajuntava l’herència de la
fresca llibertat de les amazones amb la civilitat romana; única manera d’acabar amb la
ferotgia dels nòmades i amb el costum llatí de reduir homes i dones a la servitud.
Centúries en acabat, la Roda del Temps de la portalada de l’església de Sant Pau del
Camp continua girant encara que sembli que no es mogui. Resta encara molt per
desvetllar en els cicles de la vida. Allò que és femení, allò que és masculí…
Ataulf i Gala Plàcidia tenen carreró i placeta a Barcelona. Tòmiris, una llibreria, el nom
de la qual evoca la reina pastora, i fa pensar sobre el progrés civilitzat, que no és tal, si
l’ànima per la salvatgia.
Joan de Déu Prats